No m'oblides Mai Mes

Benvolgut Peter Pan:
Quan era xicoteta no deixaves de ser per a mi una pel·licula més de xiquets, d'aqueixes que posaven els dissabtes a la vesprada i que podies veure sense por que cap paraula malsonant, ni cap escena fora de tó apareguera interrompent una tranquil·la inocència. No t'entenia, clar; era una xiqueta i per tant no sabia què era ser adult, ni ho anhelava, ni ho rebutjava. Simplement, com a xiqueta que era, gaudia. Però des que ens vam conèixer ho vas cambiar tot per a mi, així que ací estic una nit més asseguda en la meua habitació, mirant aqueixa finestra, esperant a veure si es torna a obrir i apareixes una altra vegada. Ací seguisc como una ximple cada nit escrivint-te, esperant el fet que tornes a cercar-me i marxar-nos una altra vegada al Pais de Mai Més.
Se que no són moltes les vegades que et faig arribar notícies meues, tens raó, però has de reconeixer que encara son menys les vegades en què tu contactes amb mi.
Crec que m'he adonat massa tard que tot el que deies era veritat, i ara ja no sé si hi ha volta arrere, el món dels adults està ple de problemes, i solament hi ha gent que sembla haver esborrat de la seua memòria la innocència i els jocs. Des que te'n vas anar, la rutina s'ha apoderat de la meua vida, ja no tinc temps de matar pirates , de trobar tresors, d'escoltar contes de xiquets que no volien crèixer perquè sabien que als adults els falten somriures autentics, perquè ja no creuen en les fades. M'he adonat que no vull viure en un món on les coses s'amaguen i no es diuen a la cara, no vull veure'm envoltada de gent que menteix, que esta esperant el fet que caigues per a poder tenir un tema de conversa.
A més, en aquest últim temps he estat molt embolicada i ocupada amb açò que creiden "adolescència". Saps què és? Potser allí mai hages sentit parlar de tal cosa, ja que allí eres feliç. T'ho explicaré. Veuràs. Quan eres un xiquet, quan solament et preocupen els finals feliços de les pel·lícules, el tros més gran de pastís, ficar els dits en el pot de "Nocilla", els regals de Nadal... Quan el teu major mal es que el regal de l'ou Kinder siga un que ja tenies, que la teua professora s'enfade en tu, o no ser el primer en la fila del menjador. En aqueixos temps bonics, on tot són jocs i rialles, sí, allí on regna la felicitat, on no existeixen els dies dolents, doncs allí, aqueixa cosa anomenada "adolescència" es desconeix, no existeix.
Però des del moment, en el cual tot allò bo engreixa, despentina o es pecat, quan apareix per primera vegada allò anomenat amor, aqueix sentiment que arrasa amb tu, amb tot el que un dia vas pensar o vas sentir, que et desarma, que et fa creure que pots volar a tres metres sobre el cel, i també fa que vulgues morir-te en aqueix mateix istant. L'amor, açò inexplicable que et canvia tot, que et parteix els esquemes, doncs açò és alguna cosa aproximada a la adolescència., per a que ho entengues.
Malgrat tot açò Peet, també t'he de dir que no tot és dolent. Després de cada caiguda m'he alçat amb més força cada vegada, perquè després de totes les decepcions t'adones quina es la gent que de debò et vol, la gent que sempre estara açi i la gent que mai ho estarà. he après a seguir cada dia a començar a mirar per un mateix perque si no hofas tu no ho rarà ningu per tu, que el teu camí sempre pero sempre estara ple de clots però que depen de tu el voler superar-los.
Em fa molta falta la meua infantesa, aqueixa etapa de llum i color, trobe a faltar les vesprades de riure, en el parc o en qualsevol lloc la cuestió era divertir-nos, trobe a faltar aqueixa sensació de conèixer un xiquet de fa dos segons i ja haver-nos fet inseparables, trobe a faltar escoltar aqueixos contes que m'explicaven els meus pares abns d'anar a dormir, on tan sol una besada els gripaus es convertien en princeps, on m'imaginava que tenia el pel molt llarg i que el meu princep grimpava pel meu pél per rescatar-me de la malvada bruixa que em tenia atrapada en el seu castell, aqueix món en el queal amb tan sol una besada d'amor vertader podia trencar qualsevol encanteri... Com estranye aqueixos moments, tornar a tenir, aqueixa petita seguretat, aqueixa innocència. Com em fa falta tornar a creure... Com em fas falta campaneta, perquè m'ensenyes una altra vegada a volar; com em fa falta la teua llum en aquesta etapa.
Sense res mes que dir-te i perque el llapis se me esta acabant de tant traure-li punta per escriure i esborrar, m'acomiade o millor dit, ens veiem perque encara que no estigues ací et veig en cada somni. Que sàpies que deixe la finestra de la meua habitació oberta esperant que vingues i em rescates.
T'espere Peter!!
Atentament, LULI